L’hamburguesa amb formatge del McDonald’s

Homenatge al fast food.

Wendy’s, Pokin’s, Burger King: Exemples reeixits de tòtems del fast food que han passat per casa nostra. Alguns van fer figa en territori ibèric, altres, com McDonalds, van clavar el seu estendard ben endins, aquí com a la resta del planeta.

Avui en dia McDonald’s és la marca de menjar ràpid més valuosa del món, triplicant beneficis respecte Starbucks, que ocupa la segona posició. D’ençà d’aquell primer dinner a California l’any 1940, la franquícia ha obert més de 33.000 restaurants a tot el món i alimenta a l’1% de la població. Tal és la seva capil·laritat en totes les societats que l’any 1986 la revista The Economist va crear l’Índex Big Mac, índex que mesura la paritat de poder adquisitiu entre dues monedes.

Hom podria pensar, doncs, que el producte més venut al McDonalds és la famosa Big Mac, però no ho és pas. El més venut en aquest fast food arreu del món són les patates fregides: fines varilles de patata, oli de canola i càrtam, oli hidrogenat de soja, àcid cítric, pirofosfat d’àcid sòdic, aromes naturals i dextrosa [1]. Una delícia.

Però la nineta dels meus ulls és l’hamburguesa amb formatge: un panet sense llavors i poca molla –a pèl–, sense enciam ni tomàquet –anem al gra– i amb un preu irrisori i de mos fàcil –aquí te pillo aquí te mato. Tot plegat, un petit entremès per satisfer les necessitats bàsiques a qualsevol hora. 

El record d’aquesta hamburguesa es remunta a l’interior de la caixeta de cartró del Happy Meal: una joguina, un beguda, un sobret de patates i un entrepà de tamany infantil. Avui en dia romandre més de cinc minuts dins d’aquelles sales amb poca llum natural, amb patates pels racons i plenes de rostres amb els llavis i els dits tacats de salsa em genera un estat nauseabund. Tan sols és qüestió de fer la comanda a l’ordinador i sortir pitant. Però durant la meva infància, dinar al McDonald’s era un gran esdeveniment.

Eren els temps del creixement econòmic il·limitat, del tot és possible i del visca la Pepa. Llavors els fast food eren centres de celebració del despropòsit col·lectiu. Tothom hi era feliç. Menjar una hamburguesa prefabricada i tenir esperança en la humanitat eren compatibles. Però enrere queden aquells anys de fantasia. I sinó, que ho preguntin a en Ronald. Algú sap on és en Ronald McDonald avui en dia? Qui no s’ha sentit estrany mirant aquell pallasso de dos metres? O intentant entendre qui era aquell personatge de color lila amb forma de patata anomenat Grimace? I el nen rodanxó amb barret d’ala ampla i antifaç de lladre? També hi havia una nena-ànec amb trenes, sí.

Parada i fonda i especial menció al Burger King i el seu Kids Club, colla pessigolla dels anys 90 en la que tothom trobava el personatge amb qui identificar-se: en Kid Vid, l’I/Q, en Lingo, en Jaws, la Snaps, en Wheels i la Boomer. 

Els records s’acaben d’omplir a base de tobogans, caballitos o inclús putxinel·lis en el dia del teu cumpleanys. 

Però el fast food es va fer gran i va perdre la innocència juntament amb la nostra generació. Ara el McDonald’s té imatges d’enciams a les parets en comptes de personatges inquietants que estimulaven la nostra imaginació. L’onada del greenwashing ha esquitxat els bastions més alts de la cultura porqueria. I com que els infants d’avui en dia dinen quinoa amb bròquil i berenen hummus de cigrons, el fast food ha quedat relegat als adolescents que volen transgredir la norma i als adults amb plena autonomia sobre la seva dieta desequilibrada.

La imatgeria del fast food d’avui en dia apela més a la trista realitat: A la de l’adult panxut i a la del símbol d’una nació i d’una manera d’entendre el món molt dubtoses.

Quan Trump va arribar a la Casa Blanca va substituir el bol de pomes i ametlles del Despatx Oval per Doritos i Lays. És l’anècdota que va preparar al nostre inconscient col·lectiu per anar assumint tot el que vindria després. Aquest darrer mes de juny, per celebrar la victòria dels Clemson Tigers a la Lliga Universitària, Trump va oferir-los un convit a la Casa Blanca a base de 1.000 hamburgueses del McDonalds, Wendy’s i Burger King. Per triar i remenar. I en Donald va pagar-ho de la seva butxaca perquè és tot un patriota: “I like’ em all, if it’s American I like, it’s all American stuff, but it’s good stuff”.

L’Obama, en canvi, xulejava de ser fidel a Five Guys, la cadena de Virgínia que les embolica amb paper d’alumini. Quina en deuria ser la preferida d’en Bush Jr.? La del Big Kahuna, tal volta? No ho crec pas, massa llibertina. La del White Castle, potser? Podria ser, aquesta sí que és una autèntica hamburguesa constitucional.

I així és com, del més pobre al més ric, cada 18 de setembre, els EUA celebren el Cheeseburger National Day. Un dia per rememorar que l’any 1920 en Lionel Sternberger va posar una llonza de formatge damunt d’una hamburguesa al seu restaurant de Pasadena, California. Un acte de clarividència. Il·luminació bora els fogons.

Els EUA són aquell país que ha fardat de gastronomia davant del món sencer amb una producte merdós com és l’hamburguesa fast food. Mestres de la propaganda, genis del negoci, van profanar el nostre imaginari amb un dels millors productes en sèrie que mai han lliscat pel teu paladar. Té història –l’any vinent farà 100 anys–, singularitat, execució barroera i materia prima dubtosa. Però el resultat final és meravellós. 

Pretendre establir comparacions entre l’hamburguesa fast food i l’hamburguesa gourmet seria endebades. El fast food juga a una lliga pròpia. Si ets una hamburguesa gourmet, queda’t a casa, no surtis a passejar amb aquests ingredients de primera qualitat. Si et trobes una hamburguesa amb formatge d’un euro i trenta cèntims et fotrà una pallissa a qualsevol carreró del barri. Perquè en realitat, l’hamburguesa gourmet, no en sap res de la vida.

Tal i com deia més amunt, l’hamburguesa amb formatge del McDonalds té un preu d’un euro i trenta cèntims. Tenint en compte que l’hamburguesa sense formatge té un preu rodó d’un euro i que aquesta és la única diferència entre elles, podem establir que el preu de la llonza d’aquell formatge cotxino és de trenta cèntims, gairebé una quarta part, fet difícil de creure.

Però és justament aquest petit marge de trenta cèntims el preu a pagar per accedir al jardí de les delícies: obrir aquell paper parafinat amb gràfica de color taronja és com obrir un caramel quan ets petit. El paper és dúctil i servicial. El color taronja li dóna un aire pop i d’artifici que et posa a to. Sovint hi trobes trossets de formatge fos enganxats a la part interior, aquells que desborden el cercle perfecte de l’entrepà. Tot seguit arriba aquell acte reflex d’entreobrir el panet humit i lluent per veure què s’hi amaga a dins. Ja ho saps què s’hi amaga dins, sempre és igual, és la virtut del fast food, del menjar fet en cadena. Però tot i així, comproves que tot estigui al seu lloc, perquè tots gaudim de veure un treball ben executat: una ridícula hamburguesa seca, compacta i de to grisós-marronós d’uns 4mm de gruix i 100% boví, uns brims de ceba crua, un toc insuficient de càtsup Heinz –sempre demanar-ne un sobret més–, quatre gotes de mostassa i la llonza de producte làctic processat en forma de formatge cheddar, bàsic per amorosir el conjunt i fer-te sentir a casa un cop més. Però tot això no seria res sense ell. Odiat i estimat a parts iguals, el cogombret culmina aquesta petita obra d’enginyeria: és l’umami apòcrif, la sal de la vida, teofania fast food. Primerament, les dents perforen el brioixet, tou i lànguid, i seguidament notes com cruixeix el cogombret. És llavors quan les papil·les gustatives capten l’agredolç, marca de la casa, i ràpidament envien la senyal al sistema de recompensa del nucli acúmbens, es segreguen les endorfines i el cos experimenta la sensació de plaer. És clar que, això, tots aquells tita fluixes que treuen el cogombret o bé demanen l’hamburguesa sense, no ho sabran mai.

Com va dir un dia en Ferran Adrià: “Ningú pot fer una hamburguesa millor que la del McDonald’s per aquest preu”.

I així és. Ara i sempre: I’m lovin’ it!

---

[1] Segons l’informe McDonald’s® FoodFacts: Ingredients. Agost 2017.

Coure

L’hamburguesa filosofal

Al Coure hi vaig anar a petar seguint els senders de’n Pere Soley i de’n Pau Arenós, també coneguts com a Bon Vivants. Dos paladars entrenats que ho han repetit fins a la sacietat: El Coure és dels pocs restaurants de Barcelona que valen la pena i la seva hamburguesa és la millor.

I certament, el camí de l’hamburguesa filosofal sembla que s’acaba aquí: amb la clarividència d’allò essencial perfectament executat, amb la transmutació del Coure en carn i amb l’hamburguesa feta adveniment.

No hi han focs d’artifici que valguin. La resta són hamburgueses-espectacle a base de mil i un ingredients. No s’hi pot competir amb allò tan simple i tan segur de si mateix. Aquest és un d’aquells casos en que menys és més.

Panet de bandera, finet, flonjo i airejat, sense crosta ni rostoll i lleugerament dolç. Fulles d’enciam grosses, ben verdes i carnoses, tipus trocadero o meravella. Cheddar de veritat lleugerament fos. Hamburguesa de vedella gallega, increïblement tendra i tova, no és una bola pesada i compacta. El condiment són salses de Wilkin & Sons, productors artesans d’Essex (UK): kètxup, mostassa amb mel i un toc de barbacoa (brown sauce). Acabem amb els tomàquets, lleugerament escaldats i pelats, per a que la pell no cruixeixi ni molesti. Què suau que entra! És delicat i fonedís. La clau, per a mi, resideix en un estudiat equilibri on cap sabor destaca per damunt dels altres i on la consistència de tots els ingredients s’iguala, res cruix ni costa de mastegar. Petits detalls, grans resultats.

Es pot veure que l’entrepà el serveixen partit per la meitat acompanyat de quatre patates que si en fossin sis no resultarien tan anecdòtiques. Son patates quasi confitades, toves i meloses, no són pas cruixents.

Tot plegat, per uns 10€ difícils de combatre, cansats de pagar gust i ganes.

Per remullar la burger hi ha cervesa de tirador. Abans tenien Damm i ara tenen Mahou. Tot i que cap és res de l’altre món, tenen bon canell tirant-les: escuma cremosa i poca pressió.

L’alquimista del Coure és l’Albert Ventura i ajudants, entusiastes iniciats. El seu atanor és una simple planxa que culmina la barra. Aquí és cuina al descobert, a tocar del darrer tamboret.

El restaurant, que passa una mica desapercebut en un trencall de la Diagonal pujant cap a Travessera, és un lloc càlid, sobri i elegant. Fusta arreu i una gran cortina de coure que decora l’estància a la vegada que amaga pocions, licors i instrumental. La barra és un lloc petit, doncs fa uns anys això era el hall del local ara reconvertit en una barra autònoma i sensacional.

A dins, baixant les escales, hi ha el restaurant, el de les taules i les cadires, però això ja és una història de la que no en puc parlar…

Restaurant Coure Passatge Marimón 20, 08021 Barcelona Dm-Ds d’13h-16h i de 20h-24h. Dll/Dg tancat.

Impossible Burgers: Luther Burger

És la Luther Burger el vèrtex del somni americà? La pedra angular de la gastronomia del Nou Món? O bé és l’expressió última del fast food i de l’avantguarda popular?

Però què és realment la Luther Burger? Doncs és una bacon cheeseburger que enlloc de pa es fa amb un dònut. Si, un dònut obert per la meitat i muntat a l’inrevés. Una nova exploració del món dolç/salat a més de 7.000km de Cala Montjoi. Fascinació per a uns i depravació per als altres.

La majoria de fonts coincideixen en assegurar que aquesta famosa hamburguesa és originària del Mulligans, un bar d’Atlanta. I deu el seu nom a Luther Vandross, un cantant de rythm’n’blues natural de Nova York.

Explica un dels propietaris del Mulligans que un vespre, assegut al local, un dels socis estava llegint una entrevista que li feien a en Luther. En aquesta entrevista en Luther confessava que una nit, al despertar-se amb gana, va decidir preparar-se una hamburguesa. En adonar-se que no tenia pa va arrambar un dònut, el va obrir per la meitat i, sense pensar-s’ho dues vegades, va crear aquest meravellós entrepà. Als propietaris del Mulligans els va semblar que això seria una exquisidesa. I a fe de Déu que ho és.

Poques paraules hi ha per descriure tal ofrena. És una combinació de sabors que roça la perfecció. Un mos golós que enganxa molt. Sorprenentment equilibrat. Divertit i gens estrany. Bocatto di cardinale.

Luther Burger Original

Ingredients:

Hamburguesa 100% vedella – Formatge Cheddar no processat – Bacó – Donut glassejat (Dunkin’ Donuts)

Recepta:

No t’ho pensis més i escalfa la planxa per fer-hi la carn, 100% vedella i en aquesta ocasió, no massa gruixuda. Cou-hi també el bacó, en abundància, combina increïblement be amb el dolç. Quan estigui la carn a mig coure obre el dònut per la meitat i posa’l amb les parts interiors sobre la graella perquè es daurin i agafin consistència. Si és sobre el greix que ha deixat el bacó, molt millor. Quan a l’hamburguesa li quedi aproximadament un minut de cocció afegeix una llonça de bon cheddar damunt de la carn, així es va desfent amb l’escalfor.

L’hamburguesa es munta amb la part interior del dònut, la torrada, cap enfora. Torrat és més consistent, menys pringós i una mica més fàcil de manipular.

La recepta original demana d’un dònut Original Glazed de Krispy Kreme, una franquícia americana no disponible aquí. El més semblant seria el dònut de la seva competència: Dunkin’ Donuts, aquests si disponibles a Barcelona.

Your Burg!

Hamburgueses custom

El nom ho indica: és la teva hamburguesa. I ho és més que mai. Al seu rètol hi resa: “YourBurg, inventa la teva hamburguesa”. Participació, exploració, personalització i divertimento, una hamburgueseria amb valor afegit. Tot plegat podria quedar-se en una anècdota si el resultat no mantingués les espectatives. Però no és pas així, ans el contrari.

Situat entre Francesc Macià i Hospital Clínic, el restaurant té dos espais ben diferenciats: una primer espai amb una barra i quatre tauletes amb tamborets alts –per fer la cervesa o un dinar ràpid– i el menjador principal, elevat per tres o quatre esglaons i amb més llum i color.

La peculiar decoració recorda a la idea d’un barri antic: persianes de colors, il·lustracions de persones variopintes i papers de paret d’aire vintage. Varies caixes de fusta plenes d’ampolles de vi i altres objectes completen l’estància.

El punt fort però és la cuina, totalment integrada al menjador, sense vidres, petita, en contacte directe, com si fossis a casa. Només el xef i el seu ajudant, amunt i avall non stop muntant hamburgueses i altres plats, revisant la comanda, cuidant la presentació i sempre atents i propers interessant-se pels clients de més a la vora –com ara nosaltres.

Tornem al concepte YourBurg: muntar la teva pròpia hamburguesa. Cal dir que aquí no hi ha carta d’hamburgueses sinó d’ingredients. És una llarga llista organitzada per categories: carns, pans, salses, formatges, vegetals, ous, comfitures i xarcuteria. Amb el boli marques els ingredients. Pots sumar tantes caselles com vulguis mentre la física de l’entrepà t’ho permeti i per combinatòria es podria dir que les varietats d’hamburguesa aquí tendeixen a l’infinit.

Sorprèn l’enginy per disposar de tant producte i tant fresc, sent la majoria d’ingredients de producció casolana –pròpia o aliena. I davant de tanta bromera l’opció és un clàssic: Bacon Cheeseburger. Els clàssics sempre són la prova de foc. Panet de viena de Can Turris –sí, comença a ser omnipresent–, 170gr de vedella, formatge cheddar, bacó, ceba blanca caramel·litzada, cogombret marinat i quètxup casolà. D’acompanyament cal triar entre patates del xef o amanida.

La presentació és vistosa i mil·limètrica. El formatge el fonen a la tapa, que es reclina sobre la carn. Els cogombrets, un damunt de l’altre disposats en ventall –no es veuen a la foto– i la salsa i les patates, en recipients a part i per dosificar.

El panet de viena del Turris, és de lo millor que es troba a la ciutat per menjar amb una hamburguesa. Ben flonjo i sense més crosta que la fina capa que li dona color. D’aspecte quasi americà, és allò que sempre anhelem.

La carn, picada a casa i treballada per a lluir un bon gruix. Tendra i servida al punt demanat. La ració de cogombret, una mica escassa, però interessant perquè és un adobat casolà. A destacar la salsa de quètxup, una versió personal amb un toc picant i alguna que altra espècie com ara la canyella.

Les patates del xef –incloses en el servei– són patates rosses tallades a ma, amb pell i amanides amb sal i alguna espècie lleugerament picant tipus pebre vermell. Bona fritura i bona ració d’acompanyament.

Poc indicat per a cagadubtes, aquest és un àpat divertit i desenfadat. Els preus són raonables però dificils de quantificar. Cal anar en compte i no embalar-se a l’hora de triar, el fet de poder decidir fins el darrer detall enganxa. I l’hamburguesa, de ben segur que està de les primeres en el meu ranking personal. Afina be la teva tria, la ma del xef no te pinta de fallar.

Your Burg! C/Londres 65, 08036 Bcn / Dll-Dg 13h-16h i 20:30h-23:30h

Meatpacking Bistro

Hamburgueses i gent guapa

Travessant les Galeries Arcadia, creuant el mític carrer Tusset i tot deixant enrere el tuf del Sutton arribem a la cantonada del Meatpacking. Estem a la frontera de l’UpperDiagonal més accessible i popular. Això, al migdia, és una aiguabarreig d’oficinistes coolers i joves emprenedors que sovint busquen menús à la page.

El Meatpacking Bistro ocupa la meitat de la cantonada. Té una terrasseta coberta amb lona negra i uns vidres grossos des d’on s’anticipa un disseny seductor. S’inspira de cap a peus en la Gran Poma. Això és el Meatpacking, un districte de Manhattan que en 30 anys va transformar els escorxadors en bistros i boutiques.

Ambient elegant però 100% informal. Flaire vintage, mobiliari eclèctic i molta fusta. Sempre, però, buscant la modernor a casa d’altri. Oblidem que Tusset Street un dia també va ser molt modern. Va ser diví. Gauche Divine.

La carta és d’inspiració ianqui i la manufactura és amb productes locals, d’agricultura i criança de tota la vida. No és una hamburgueseria i només en fan una d’hamburguesa. És la Meatpacking Burger: vedella, ceba confitada, formatge cheddar i bacó. Un clàssic, vaja. I si, pa del Turris: diana assegurada.

Bistec generós de carn picada i una ració superior de bacó ben cuit. Unes llonces que s’aguanten terses sense estar socarrimades tot supurant encara una mica del seu propi greix, bon aromatitzant natural.

La ceba, també en abundància, i confitada, dona el twist modern desviant-se de les rodanxes crues o a la planxa, més intenses. Però és el panet del senyor Barriga qui posa la guinda. Aclamat brioix d’un dels Best Bakery in Town. Sé que abans, al Meatpacking, feien l’hamburguesa amb un altre pa, una espècie de coca d’oli, un pa prim, pla i poc absorbent, que sovint es trencava i que no elogiava ningú. No era pa per a hamburgueses.

Dues brotxetes culminen l’entrepà. Una sosté un cogombret en vinagre –escàs per als fanàtics i decoratiu per als detractors– i l’altra oneja bandera tot indicant el punt de cocció desitjat: saignant.

Aquí l’hamburguesa no inclou patates i per tan els 10,5€ que val resulten un xic exagerats. A cinc minuts, l’Albert Ventura prepara la mítica hamburguesa de la barra del Coure per 9€ i amb quatre patates d’acompanyament en un dels restaurants més dignes de Barcelona.

La ració de patates surt a 4,10€. Casolanes, tallades primes i amb la pell, bon aspecte i ben fregides. La ració és grossa, per a compartir.

No vam provar els nachos però els comento perquè feien una pinta important. A la tornada…

Lloc de gent guapa i moderno, d’aquests que en el fons ja estan antiquats. El Meatpacking és bueno, bonito però no barato. No obstant, jo sempre penso que és més car un plat barat mal cuinat, que un de car i ben preparat. Tu mateix. La casa por la ventana. O no.

Meatpacking Bistro C/Travessera de Gràcia 50-52 08021 Bcn Dll-Dc 9h-0:30h Dj-Ds 9h-3h Dg 11h-17h

Apolo Diner

Hamburgueses musicals

La nit comença forta: Myriam Swanson ja mou els malucs i entona That’s a Plenty. La banda toca sense despentinar-se, van ben guarnits. Local ple i panxes buides. Magnolia ens acompanyarà durant aquesta vetllada a l’Apolo Diner.

El nom ja ho diu, és el bar de l’Apolo, que amb una sorprenent pirueta, es pot fer l’amo i senyor d’aquella borera. El subtítol del bar, La Mala Reputación, acaba de situar al transeünt en òrbita. Un homenatge a Georges Brassens que denota música i rebel·lió, cosa que encara no he entès…

Enrere queden aquells sortidors de cervesa self-service, autèntic matadero pre-discotequil. Allò si que era rebel. El canvi d’orientació és encertat, la proposta és més coherent amb la del local contigu i fa créixer la seva oferta musical.

Que les hamburgueses són guais, aquí ja ho sabem tots, sinó poder ni existiria aquest blog. Però que el mondo rockabilly fa temps que està de moda, també ho sabem: tattoos, ulleres vintage, xavals engominats i mosses pin-up. La Sala Apolo juga en aquesta lliga -Taboo, Nasty Mondays- i l’Apolo Diner no serà menys.

El local és del tipus nau industrial. Es respira un aire entre cinematogràfic, garatgil i cabareter. Tubs de respiració pintats de vermell, bombetes de baixa intensitat penjant, neons rojos i una barra vintage i majestuosa. La programació musical es perfila sobre el revival de l’amèrica dels 50, l’època daurada dels diners: jazz, swing, rythm’nblues, rockabilly, hillbilly. Old-time americana, dude.

La carta és un tutti-frutti amb una mica d’aquí i una mica d’allà: pica pica, entrepans, amanides, hot dogs, torrades amb pa de pagès, wraps i hamburgueses.

D’hamburgueses, que és l’entrepà més associat als diners, no n’hi ha gaires. Entre pitos i flautes, la Mala seria la opció més suculent. La carta la completen la hamburguesa sola, la de pollastre i la vegetariana. Els caps de setmana al migdia, als concerts-brunch, també hi ha la opció de la Brunch Burger, amb melmelada de maduixa i formatge brie.

La Mala conté un filet de 150gr de carn picada de vedella, enciam mesclum, tomàquet i anelles de ceba, que escrit així pot semblar que són onion rings, arrebossades, però no, són rodanxes de ceba crua. Bajón… També porta cogombrets i una maionesa d’alls escalivats.

El pa està ben atapeït de molla i no és gaire abrioixat. Està recobert de sèsam i és grosset per la porció de carn que conté. La carn està condimentada amb espècies i es nota força. Diria que destaca l’all i el julivert, fet que li dona un aire poc americà, sense que resulti un retret. Mesclum estàndard de bossa i poca maionesa, suau d’alls, per a tots els públics.

El servei inclou una petita porció de patates congelades, justa i perfecta per acompanyar l’entrepà, que amb un volum de pa tan formós, ja fa prouta feina.

Tenen cervesa alemanya Radeberger de barril i també Estrella Damm.

Molt probablement no sigui el millor lloc per menjar una hamburguesa, però possiblement sigui el millor lloc per menjar-se-la acompanyada de música en directe, divertida i de qualitat.

La cuina obre fins la 1:30h/2h i no hi ha concerts cada dia, consultar agenda.

Apolo Diner C/ Vila i Vilà 60-62, 08004 Barcelona Dll-Dv 18h-1h Ds-Dg 13h-2h Diumenge tancat

La Castanya

Hamburgueses més enllà del Pa-Carn-Formatge

Aquell estrany encant del carrer Escudellers. Aquell carrer brut i pecaminós. Camí del lladre retirat i de l’erasmus embriac. Sempre efervescent. Sempre underground. En aquest carrer tan estret i transitat, La Castanya s’apunta al tute.

Es podria parlar ja d’una segona generació d’hamburgueseries gourmet. Es tracta de seguir el filón. La Castanya, del grup Barnawood -Oviso, Shangai, etc-, ho fa.

Té una porta discreta però un interior gran i espaiós. L’estil del local recorda al Bacoa i al Kiosko: porta de vidre, paret de pissarra amb la carta escrita, taules de fusta, tamborets i barres a la paret. El menjador pot semblar una mica inacabat. Es troba a faltar una mica de decoració i una millor distribució per acabar-s’hi de sentir a gust. Però el personal, atent i simpàtic, ho compensa. És un tracte molt informal i juvenil, ideal per al públic potencial de la zona. Que duri, doncs.

La carta és molt completa: 5 hamburgueses de vedella, 3 de pollastre, 3 de corder, 2 de porc i 2 de vegetals. 4 panets: integral lleuger, focaccia genovesa, rústic i de lli daurat.

I també es fa especial èmfasis amb la possibilitat de muntar-te la teva hamburguesa per ingredients i tipus de carn.

Segueixen la moda dels productes de proximitat i la carn ecològica. I això no vol dir que el producte final sigui sempre millor, l’hamburguesa estava massa cuita, massa eixuta. I la resta d’ingredients – Idiazábal, ruca i salsa tàrtara- tots molt bons però no ajudaven a humitejar massa l’assumpte. Poder amb més salsa…

L’anomenat panet integral lleuger no ho és tan. I és una mica gros per a l’hamburguesa. Totes les hamburgueses són de 200 grams i es veu que les couen sobre pedra volcànica.

Les propostes d’entrepà són interessants i poc vistes, on destaquen ingredients com el formatge de Mahó curat, l’Idiazábal fumat, la salsa romesco, l’speck, l’all-i-oli de carxofes o la xicoira saltada a la planxa. Els preus de les hamburgueses augmenten amb aquest tipus d’ingredients més especials, però les més bàsiques comencen pels 5,50€.

No duen patates d’acompanyament. Però es poden demanar a part -no són congelades, són casolanes-, en porció petita o gran. També tenen amanides, Camembert arrebossat i una cosa que no havia vist abans: pells de patata fregides, bona manera d’aprofitar les racions de patates. Plat enorme, de ben segur per a compartir, i molt bo. Acompanyades de 3 salses també molt bones: all-i-oli, all-i-oli de carxofes i mostassa. Les tres molt suaus i lleugeres i també casolanes.

Tenen cervesa també de proximitat -Moritz i Moritz Epidor- i de no tanta proximitat -La Trappe Tripel- cervesa holandesa artesana d’abadia, sempre be.

La Castanya, a part de tenir un nom inquietant, es defineix com una hamburgueseria que va més enllà del Pa-Carn-Formatge. Sens dubte, el seu punt fort és la quantitat i la qualitat dels ingredients disponibles, cosa interessant i divertida. Tot i que em consta que a l’hamburgueseria Your Burg -on també impera l’hamburguesa custom-, la oferta és moltíssim més extensa i variada.

Poder falti una mica de màgia per arrodonir l’espectacle. La màgia necessària per transformar una hamburguesa en una castanya i no descobrir-ne el truc fins la pròxima vegada.

La Castanya C/ Escudellers 30, 08002 Bcn Dll-Dj i Dg 12h a 1h Dv-Ds 12h a 3h

Impossible burgers: Guber Burger

Diuen que la Guber Burger és original del Wheel Inn, un diner de Sedalia, a Missouri, EUA. L’emplaçament original ja no existeix perque va tancar el 2007 després de 40 anys al frente. Però va reobrir al poc temps a la meteixa ciutat, en una nova direcció, amb la mateixa oferta però diferent gerent. El cartell ho deixa clar: Wheel Inn Drive-In, Home of the Original Guberburger.

Es veu que el Senyor Cacauet que lluia barret de copa i bastó elegant als vidres del local ha renascut al nou restaurant. S’ha actualitzat als temps moderns a base de vectors, i és que no hi podia faltar. Doncs l’ingredient especial de la Guber Burger és la mantega de cacauet. Una bona cullerada sobre l’hamburguesa quan encara està calenta transforma la mantega densa i espessa en una salsa cremosa que regalima entrepà avall.

L’hamburguesa es pot completar amb enciam, tomàquet, bacó fregit i cogombrets agredolços. També és costum de servir-la sols amb mantega de cacauet i maionesa. Té un resultat més pla però més intens.

És una hamburguesa apta per a tots els públics, excepte per aquells als qui no els agradi el cacahuet. Impressiona més al criteri que al paladar. Si no les tens totes, no et tallis: la combinació resulta més natural del que sembla i et preguntaràs perque no l’havies provat abans. Sabor cacahuate, my friend!

Guber Burger (Completa)

Ingredients:

Hamburguesa 100% vedella – Mantega de Cacauet – Maionesa Lleugera – Enciam – Tomàquet – Bacó – Cogombrets agredolços* – Panet de forn per a hamburguesa*

– – – – – – – – – – – – – – – – – – –

* Cogombrets realment agredolços i no només agres (amb vinagre, típicament espanyols). Nosaltres vam usar els de l’IKEA. Els del Lidl també funcionen be.

* Nosaltres vam usar els panets de viena rodons d’El Fornet d’en Rossend, fets amb llet i mantega.

– – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Què és Impossible Burgers?

Nova secció: Impossible Burgers

Impossible Burgers és una petita nova secció d’aquest blog. Les hamburguesses impossibles, entrepans que no trobarem a Barcelona i que mereixen ser comentats per la seva curiosa personalitat. Són clàssics de la història moderna de les hamburgueses, fenòmens que han quallat a la gastronomia popular.

Contrastarem la recepta, la provarem i la compartirem per si voleu fer-la a casa vostra. Ja ho diu la dita: si vols anar ben servit, fes-te tu mateix el llit.

Bon profit.

2D2Dspuma

Hamburgueses, llúpols i llevats

Al nord est de la ciutat hi ha un dels temples comtals del llúpol i el llevat. De barra llarga i nom galàctic, aquí els feligresos rendeixen culte a un sol Déu: la cervesa. Els monjos, guardians medievals de la cervesa, ja ho sabien prou be: quan és natural és una beguda altament nutritiva. Les estrictes dietes imposades durant la Quaresma eren l’excusa perfecta perque la cervesa, pa líquid no prohibit per la llei divina, rajés des del claustre fins al refectori. Avui, amb la Pasqua passada, podrem demanar carn. I cervesa també, és clar.

Doncs el 2D2Dspuma no és pas una hamburgueseria, és una cerveseria on també fan hamburgueses. Més de 200 referències de cerveses, 5 barrils rotatius i 6 tipus d’hamburgueses −sense comptar les que fan amb lluç arrebossat. A la porta del costat hi ha la botiga (foto) amb encara més cerveses i material de homebrewing.

Al barri, són conegudes les patates braves amb 6 salses que hi fan. Aquell dia estaven massa refregides i tenien una mica de gust a socarrim. S’acompanyen d’una cistella amb 6 biberons −els clàssics recipients de kètchup i mostassa vermells i grocs− etiquetats amb el nom de cada salsa: brava, roquefort, chimichurri, maionesa, ketchup i mostassa. Bien.

La carta d’hamburgueses es divideix entre les de vedella i les de lluç. En realitat, els 6 entrepans de vedella són els mateixos que els de peix, canviant-ne el filet. Mateixos condiments, diferent carn.

Els filets d’hamburguesa són de vedella condimentada amb espècies. I les tres hamburgueses més interessants són la Completíssima, la Flipante i la Cucurbitácea. La darrera va ser l’escollida: formatge gouda, rodanxa de tomàquet i confitura de cogombrets. Excel·lent combinació l’agredolç dels cogombrets amb l’amarg de la cervesa. Un lloc com aquest és ideal per a tal combinació, de manera que l’àpat va començar amb una Mikkeller Hoppy Lovin’ Christmas, cervesa tipus IPA amb molt llúpol i molt aroma.

De la confitura de cogombrets, també conegut com a relish, ja en vam parlar al review del Peggy Sue. El condiment ideal per a qualsevol hamburguesa que no necessita gaires floritures més.

La carn no destaca per res: filet molt premsat, poc gramatge i gust discret. El punt més fluix de l’hamburguesa és el pa. El típic pa de bossa per a hamburgueses que es troba a qualsevol supermercat, que sigui de la marca que sigui, sempre és poc interessant: massa fonedís, de gust sospitós i sovint es trenca amb el mínim suc que pugui sortir de la carn.

S’entén que en una cerveseria, on aquest producte no té sortida cada dia, sigui difícil tenir panets frescos a diari. Si més no, li acaben de treure partit servint-lo una mica tolrrat, de manera que queda lleugerament cruixent per fora i guanya una mica de consistència per dins.

Hi ha acompanyament, però és minso. Són 4 o 5 patates xips, no més, que de qualsevol manera s’agraeixen abans que res.

Sorprèn, a la darrera plana de la carta, un llistat molt interessant de mostasses. Són de La légende de Pyrène, un petit productor artesà de la Cerdanya Francesa. Segur que resulten perfectes per combinar amb les hamburgueses més bàsiques i n’hi ha prous com per triar i remenar. Un as ben amagat a la màniga.

Ja que l’hamburguesa no és gaire grossa, una Zulogaarden Norai farà de postres: cervesa porter, maltosa i torrefacta (a la foto). I de ressopó una Flying Dog Old Scratch Amber Lager: records de brioix en el gust i el color, llúpol present en segon terme però lleugereta i fresca per tirar-ho tot avall i dir bona nit.

En quan al servei i la presentació, aquí no s’estan per punyetes. Els plats són de cartró: s’usen, s’embruten i encabat es llencen. La presentació no és la més cuidada: les patates neden enmig d’un plat que els queda massa gran i la petita safata de cartró de l’hamburguesa resulta graciosa però gairebé inútil. Les presentacions són millorables tot i que la foscor del local les dissimula be. Ens vam asseure al racó més fosc de tots i gairebé no ens veiem les cares. De totes maneres els preus del menjar són ajustats. Aquí no et foten la cartera però tampoc donen duros a quatre pessetes.

La idea del local és poder degustar una, dues o més cerveses i tenir l’opció de fer coixí amb una mica de menjar per no sortir rodolant Meridiana avall. Nosaltres vam preferir sortir ben drets, en fila índia, amb el pap ple, les galtes vermelles i les vespres dites.

2D2Dspuma C/ de la Manigua, 8  08027 Barcelona